“Tenim els clàssics grecs als gens”

 

Foto: QUIM PUIG.

Lupe Pérez García és una altra cineasta del màster de creació documental de la Pompeu Fabra. Avui presenta el seu segon film al Festival de Locarno
“Honestament, he deixat de pensar
fa temps en les fronteres entre documental i ficció”

La cineasta Lupe Pérez García presenta avui al Festival de Locarno Antígona despierta, una adaptació lliure de la tragèdia de Sòfocles que barreja documental i ficció. “Anar a Locarno era un somni”, diu la directora, que porta el seu film, l’únic català, a la secció Signs of life, en què es presenten les obres més innovadores, les que mostren signes de vida, que el cinema no ha mort. D’origen argentí, Lupe Pérez viu des de fa molts anys a Mataró, i va estudiar el màster de documental de creació de la Universitat Pompeu Fabra. Forma part d’una generació de cineastes com Isaki Lacuesta, Mercedes Álvarez o Neus Ballús que han explorat els límits entre documental i ficció, i han exhibit les seves pel·lícules en festivals de prestigi. El mes que ve, la directora començarà a enregistrar un projecte per a El Punt Avui, The class, una sèrie documental en anglès protagonitzada per una classe de nens de primer de primària d’una escola de Nou Barris, a Barcelona.

 

És un tòpic, que els grecs ho van inventar tot?
És veritat, i fins i tot ja els tenim incorporats en la programació genètica. Quan explicava a la gent de què anava la pel·lícula i la història d’Antígona, que és castigada per haver enterrat el germà traïdor, la gent em començava a parlar de la seva família, del germà, de la mare… Hi ha narratives que estan tan incrustades en la civilització occidental que, encara que no les hagis llegit, formen part del teu relat vital.
D’on sorgeix aquest projecte d’adaptar Antígona?
Ja fa molts anys que volia fer una adaptació d’una obra teatral argentina que es titulava Antígona Vélez, però no en vaig aconseguir els drets. Els productors d’aquesta pel·lícula em van dir que agafés l’Antígona de Sòfocles, que ningú em reclamaria res, i que el fes aquí. En buscar localitzacions, va començar a sorgir Osca, perquè els productors són d’allà, i per tot el que necessitava em deien: “Això és a Osca.” Vam anar a buscar localitzacions i vam trobar tots aquests llocs on hem rodat, són meravellosos.
Què aporten aquests escenaris a la història d’Antígona?
Per mi era bàsic l’ancoratge a la terra i la dicotomia entre ciutat i desert, família i individu. Quan vaig anar a Osca, vaig trobar que hi havia tot això, i no era metafòric, era real. El nom d’Antígona té el mateix origen que antinatural, i volia que ella fos d’un altre lloc, mentre tots els altres personatges són d’Osca. El vincle amb la terra jo almenys l’he perdut, i això té a veure amb la recerca de la mort.
Com va triar els personatges que apareixen a la pel·lícula? Molts són del lloc on heu rodat.
A Gala Pérez Iñesta, la protagonista, la conec des de fa molts anys, és una gran violinista. Em sembla una artista molt completa. Li ho vaig proposar i no em pensava que acceptaria, però va dir que sí. Quan vaig començar a buscar a Osca els altres personatges, anava dient a la productora, Cristina Lera, qui em podia interessar, i van resultar ser la seva neboda de la productora, el seu pare… Pensava que dirien que no, però tothom va acceptar. La sensació que són tots una família excepte Antígona em semblava interessant.
La pel·lícula parteix més del terreny documental, va cap a la ficció i torna al documental…
La meva professió bàsicament és la de muntadora. M’agrada experimentar coses juntes que, per passar d’una a l’altra, es requereixi implicació de l’espectador, però que sigui possible. És com si anessis saltant en un riu d’una pedra a l’altra, ha de ser un salt rítmic i possible, has de poder arribar. En aquesta pel·lícula vaig tenir molta llibertat per parlar del que volia. I el que volia és que, si hi ha alguna explicació, que no sigui òbvia. És un risc que vaig voler assumir. Tenia molta llibertat, però calia saber utilitzar-la.
Comparteix la visió de la mitologia grega, segons la qual el destí és regit pels déus?
Hi ha tota una teoria que a l’obra de Sòflocles els déus són coherents, diuen una cosa i si no la compleixes, et castiguen. En canvi, a la d’Eurípides, els déus són bojos, diuen una cosa i després una altra, estan entregats al caos, com a Medea. Jo sempre faig l’acudit que vull una Antígona una mica Medea, una mica boja, euripidiana. Tot pot canviar de cop, vivim en un caos que pot ser molt bell o molt espantós. No crec que estigui regit pel destí.
Existeix la frontera entre documental i ficció?
Honestament, he deixat de pensar en això fa temps. Entenc que la gent ho distingeixi, jo faig documental, la ficció la gent l’associa a les ficcions de Hollywood. Això és un documental, però que té altres característiques.
Haver estudiat el màster de documental de creació de la Pompeu Fabra la fa sentir part d’una escola o d’una generació, amb Neus Ballús, Isaki Lacuesta, Mercedes Álvarez…
Totalment, més relacionada amb uns que amb altres. Hi ha moltes coses que ens uneixen. Ens ha influït la personalitat i l’amistat de Joaquim Jordà, tant a Isaki com a la Mercedes i a mi, era una persona que et transmetia ganes de fer coses, tenia una gran força vital, la seva concepció de no buscar l’obra tancada, perfecta, disfrutar mentre l’estàs fent… Jordà per mi va ser un referent i ho segueix sent. Mantinc amistat i relació professional amb Marta Andreu, la coordinadora del màster, i amb altres companys. Som un grup que ens sentim equip, encara que no tots hem estudiat junts.
Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

w

Connecting to %s